Thaïs Gutièrrez, en el seu llibre “Ni forts ni valents” Ed. Britge, ens parla de la pràctica, sostinguda en el temps, d’educar als nens en amagar els seus sentiments per tal de formar adults valents i forts que responguin al rol masculí més tradicional que demana la societat.
Aquest assaig, lectura interessant molt recomanable per tots, a part d’analitzar en profunditat els estereotips de gènere, ens convida a reflexionar seriosament sobre com, encara avui dia, s’educa des de ben petits als nens en amagar les emocions. Mostrar els sentiments, i sobretot plorar, és encara al segle XXI, cosa de nenes, i als nens, després nois i homes adults, socialment els està vetat. Demostrar els sentiments és símptoma d’immaduresa i fragilitat i per tant el millor és amagar-los i de vegades fer veure que no els sentim, amb tot el que això pot comportar pel desenvolupament personal dels infants i adolescents.
Fa temps que l’Escola veu la necessitat d’incorporar l’Educació emocional al currículum. L’Escola, on s’evidencien com a cap altre lloc els canvis socials i les necessitats que comporten, ha detectat la importància de crear un espai on es pugui aprendre a expressar les emocions, detectar-les, posar-los-hi nom i gestionar-les.
Un infant, des dels primers moments de vida, sent l’alegria i la tristor. Els adults ens agrada fer riure als nadons amb jocs i carantoines i els consolem quan ploren acaronant-los i tranquil·litzant-los. Amb el pas del temps, el llenguatge dona les eines als infants per expressar allò que els fa riure o plorar amb paraules. Però ja de ben petits se n’adonem que, de vegades, aquestes paraules no els surten i, si ho fan, només ho poden fer a través del plor. Quan nenes i nens descobreixen que socialment no està ben acceptat expressar allò que els desborda per dins els crea frustració, aïllament i molta tristesa. Quan aquests infants es converteixen en adults esdevenen de vegades persones insegures, amb l’autoestima baixa o amb problemes de comunicació i relació.
A la classe de Pensar i parlar, es crea l’espai on podem posar nom, paraules, a allò que ens passa per dins. A més compartim aquests sentiments amb els iguals i aprenem, d’aquesta manera, que aquests iguals, quan siguin adults, també seran allà per compartir el que sentim i no caldrà que ens n’amaguem o reprimim. Aprenem també a ser empàtics amb els que senten els altres i normalitzem el fet d’expressar el que sentim amb les paraules adequades. El mestre és la figura de l’adult que transmet confiança per tal que tot això sigui possible i, al mateix temps, esdevé el model de naturalitat a seguir quan gestionem emocions. Quan de vegades en el dia a dia de l’Escola, en altres classes, al pati, al migdia… hi ha moments on nenes i nens es troben en una situació emocional difícil de gestionar, la referència a les classes de Pensar i Parlar, els facilitarà els recursos i les estratègies emocionals necessàries que els permetran resoldre allò que els passa per ells mateixos.
Les estones que l’Escola dedicarà a l’educació emocional seran fonamentals per tal que els alumnes esdevinguin, al final de l’etapa d’educació obligatòria, persones equilibrades amb resiliència, segures, respectuoses, sensibles i empàtiques i amb un bon autoconeixement personal.
I el paper de la família també serà molt important. A casa caldrà trobar aquest espai de confiança on es puguin canalitzar els sentiments. Els adults hauran de crear models que transmetin amb tranquil·litat les emocions pròpies, mostrant una actitud oberta i empàtica que normalitzi parlar del que sentim en família com la cosa més natural.
Entre tots, donant l’espai i l’atenció que es mereix l’Educació emocional, tant a l’Escola com a la família, ben segur que ajudarem als infants a ser uns adults del futur més feliços.