Penúltim dia d’escola, dos quarts de quatre de la tarda, les nenes i nens de sisè baixen per l’escala del pati, entre aplaudiments de tots els altres infants que els estan esperant per fer-los el comiat.
Seuen, es diuen algunes paraules i es reparteixen regals. Es respira una sensació estranya, entre alegria i eufòria pel curs acabat, i nostàlgia i tristesa per l’etapa que es tanca i l’adeu a l’Escola que tant han estimat.
Tothom calla quan el primer comença el seu discurs de comiat, agraïments per a totes les persones que l’han acompanyat durant tots aquests anys, però un molt especial per la mestra d’aquest últim any. A aquesta se li encongeix el cor i intenta contenir una llàgrima. Però arriba la segona i pronuncia un discurs similar… moltes gràcies a la meva mestra d’aquest any. M’ha ajudat molt i la trobaré molt a faltar. Aquella llàgrima continguda finalment cau.
Els que esperen per sortir se la miren i xiuxiuegen entre ells: la mestra està plorant. I això, lluny de preocupar-los, els fa sentir importants. Es clar, ella també ens trobarà a faltar.
Poc a poc van sortint tots. Un té unes paraules especials per aquella mestra que el va ajudar quan va arribar nou a l’escola i algú altre per aquell que va estar al seu costat aquell curs tan complicat en que els seus pares es van separar. D’amagat, o no tant, cau alguna altra llàgrima o es dibuixa un somriure nostàlgic al rostre de les altres mestres.
Quan la festa acaba, un dels petits pregunta: quan aquella nena ha dit allò de tu, com és que has plorat?
Perquè per a mi poder-la ajudar també va ser important.
Aquest, és el veritable secret d’una educació de qualitat. El vincle, l’emoció. Aquella que fan les mestres i els mestres que acompanyen als infants des de ben a prop, que comparteixen camí de costat i es donen la mà durant el temps compartit. Que no porten màscares, que no tenen por de mostrar-se nostàlgics o sensibles davant aquelles coses que els fan vibrar.
I es per això que quan els nens i nenes marxen de l’Escola, ben aviat volen tornar a fer un visita, explicar les novetats i recordar aquella anècdota que els va fer riure tant. I és per això, que a les mestres ens fa tanta il·lusió saber que tot els va bé, que han fet amics nous i que han superat allò que els angoixava tant. Perquè tots volem tornar allà on hem sigut feliços i sobretot allà on ens hem sentit reconeguts i estimats.